La màgia de tornar a casa per Nadal
L'Estació de Sants de Barcelona, un divendres 23 de desembre, sembla un lloc perfecte per trobar històries perfectes. Els últims rajos de sol d’aquest dia d’hivern entren pels vitralls de l'estació on tants venen i se’n van a diari. Entre la multitud de maletes i converses hi ha una noia tota sola, probablement esperant el seu tren, situada estratègicament sota un dels feixos de llum. Aquests s’extenen fins al seu cabell castany i reflexen una gama de colors pròpia d’una fulla de tardor que no acaba de deixar-se emportar pels freds vents d’hivern. Tot i així, ella va abrigada amb un jersei verd fosc, i unes botes marrons. I és que el Nadal ja és aqui per a tots.
És ella. Què espera, a on va, què li depara la seva arribada?
El seu nom és Clara, i té 21 anys. Explica que ha estat estudiant magisteri durant tres anys a la Universitat de Barcelona, i cada any torna a casa dels seus pares per les festes de Nadal per a retrobar-se amb la comoditat i el calor que va deixar enrere per a llaurar-se un futur.
Els seus pares, com és lògic, la troben a faltar tots els dies de l’any, però només al Nadal s’alineen tots els planetes per a que ella pugui tornar a casa.
I és que la Clara treballa a un pub irlandès al centre de Barcelona, on per sort o per llàstima, li han respectat els seus únics dies per a passar amb la família.
El seu tren és el de Lleida, i surt a les 17:09. Només dues hores de viatge la separen de les amistats que fa tres anys va haver de deixar per a anar-se’n a la metròpoli. Allà l’esperen no només els pares i les amistats, sinó els seus cosins i demés família. És el primer any d’ençà que va començar la carrera i coindideix amb el seu cosí predilecte, en Robert. Ell també va haver de deixar el poble per guanyar-se la vida com a dissenyador gràfic, i aquest és el primer any que aconsegueix suficients dies lliures per a passar-los al seu poble natal. La Clara espera que en Robert tingui les mateixes ganes de veure-la com ella les té, immenses, incomparables.
Però no només l’espera en Robert, els pares, els tiets i demés. Cada poble amaga un amor, un primer amor. I ella, amb la timidesa marcada a les seves galtes, revela el seu nom. Martí, de 22 anys. Un noi que ha viscut sempre a Lleida. Un noi que, segons ella, encara i portar una vida normal, per res ell és comú com tothom. Serà les coses que fa, o será la manera en que es comporta amb ella? La Clara no ho sap, però està convençuda que, tot i no veure’l des de fa tres anys, aquella relació, aquella espurna no ha desparegut, ni ho farà.
Però té por. Perquè des que ella va marxar tota sola a Barcelona, fa dos anys que no parlen, i ella ha intentat connectar amb altres nois, però no és ell.
Té ganes d’arribar a Lleida i abraçar els seus, i té ganes d’arribar també per poder anar a buscar el Martí i sentir el mateix que la vegada que el va conèixer. Serà massa tard? O serà el que necessitava la seva relació per tornar-se a omplir d’alegria i esperança?
L’amor, l’amistat i la família són els valors que no es deixen enrere ni de costat. I vagis on vagis, aquestes coses no canvien.
Un dia la Clara se’n va anar a Barcelona per formar-se i aprendre, però tornar a casa seva per Nadal és una il·lusió irrefutable que ella mateixa espera amb ganes aquestes dues hores que li queden de camí. I és que tornar i saber que veuràs els teus és la millor sensació que es pot tenir, i més per Nadal, on l’esperança i l’amor s’ajunten i t’atrapen, per a que cada vegada que et separis dels teus, tinguis un altre cop ganes retrobar-te i tornar a estimar com mai.
És ella. Què espera, a on va, què li depara la seva arribada?
El seu nom és Clara, i té 21 anys. Explica que ha estat estudiant magisteri durant tres anys a la Universitat de Barcelona, i cada any torna a casa dels seus pares per les festes de Nadal per a retrobar-se amb la comoditat i el calor que va deixar enrere per a llaurar-se un futur.
Els seus pares, com és lògic, la troben a faltar tots els dies de l’any, però només al Nadal s’alineen tots els planetes per a que ella pugui tornar a casa.
I és que la Clara treballa a un pub irlandès al centre de Barcelona, on per sort o per llàstima, li han respectat els seus únics dies per a passar amb la família.
El seu tren és el de Lleida, i surt a les 17:09. Només dues hores de viatge la separen de les amistats que fa tres anys va haver de deixar per a anar-se’n a la metròpoli. Allà l’esperen no només els pares i les amistats, sinó els seus cosins i demés família. És el primer any d’ençà que va començar la carrera i coindideix amb el seu cosí predilecte, en Robert. Ell també va haver de deixar el poble per guanyar-se la vida com a dissenyador gràfic, i aquest és el primer any que aconsegueix suficients dies lliures per a passar-los al seu poble natal. La Clara espera que en Robert tingui les mateixes ganes de veure-la com ella les té, immenses, incomparables.
Però no només l’espera en Robert, els pares, els tiets i demés. Cada poble amaga un amor, un primer amor. I ella, amb la timidesa marcada a les seves galtes, revela el seu nom. Martí, de 22 anys. Un noi que ha viscut sempre a Lleida. Un noi que, segons ella, encara i portar una vida normal, per res ell és comú com tothom. Serà les coses que fa, o será la manera en que es comporta amb ella? La Clara no ho sap, però està convençuda que, tot i no veure’l des de fa tres anys, aquella relació, aquella espurna no ha desparegut, ni ho farà.
Però té por. Perquè des que ella va marxar tota sola a Barcelona, fa dos anys que no parlen, i ella ha intentat connectar amb altres nois, però no és ell.
Té ganes d’arribar a Lleida i abraçar els seus, i té ganes d’arribar també per poder anar a buscar el Martí i sentir el mateix que la vegada que el va conèixer. Serà massa tard? O serà el que necessitava la seva relació per tornar-se a omplir d’alegria i esperança?
L’amor, l’amistat i la família són els valors que no es deixen enrere ni de costat. I vagis on vagis, aquestes coses no canvien.
Un dia la Clara se’n va anar a Barcelona per formar-se i aprendre, però tornar a casa seva per Nadal és una il·lusió irrefutable que ella mateixa espera amb ganes aquestes dues hores que li queden de camí. I és que tornar i saber que veuràs els teus és la millor sensació que es pot tenir, i més per Nadal, on l’esperança i l’amor s’ajunten i t’atrapen, per a que cada vegada que et separis dels teus, tinguis un altre cop ganes retrobar-te i tornar a estimar com mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario